Entrar en un mercat d’aquests que feia poc havien remodelat. Els mercats municipals són un actiu de la ciutat que havien entrat en una terrible decadència. Poc a poc els van arreglant. I no es feina fàcil. Cal muntar un mercat provisional, amb tots els serveis que els paradistes necessiten. Tallar un, dos o tres carrers en funció de la grandària del mercat. Trastocar la circulació i la vida dels ciutadans i empresaris afectats per tot aquest trasbals. I un cop fet tot això i acomodats els venedors, començar les obres. Una obra llarga, molt llarga. Un cop l’obra acabada, els carreres oberts i una tornada a la suposada normalitat, el mercat obre les portes. Passadissos amples, llum, terres que no rellisquen, parades que llueixen el gènere amb tota la seva esplendor, o no, que en cara hi ha cada cosa…Gent que pot treballar amb dignitat i mesures higièniques pròpies dels temps en que vivim, però ai las! El mercat a perdut l’ànima. On han quedat aquelles empentes i aquell estirar el coll per veure el que hi havia a la parada, el mira com belluga! aquells vols alguna cosa maca maca? caminar amb cura per no relliscar i caure a sobre de la iaia del davant…. Ara el mercat no fa olor. Ha perdut la seva olor. Un flaire fet de barreja de peix, cafès, verdures, bacallà i carn, d’aigua escolada de les parades i mil cops trepitjada. Un temps que afortunadament pels paradistes i dissortadament pels nostàlgics no tornaran.
