Categoria: Diari d’una administrativa

Enfrontar-se als aplicatius demana moltes dosis de paciència, cafè i un bon fons d’armari de renecs diversos. Quan les coses es podrien fer fàcils, no, cal retorçar-ho tot per fer la vida impossible a totes les administratives ( i administratius del món). És una conspiració tramada pels informàtics i programadors que deurien estar enamorats d’alguna secretaria que els va deixar plantats o alguna cosa per l’estil perquè tanta mala fe a l’hora de dissenyar els programes no és normal. Deixant de banda que les ajudes del programari són inexistents i que cada cop que busques alguna cosa pots passar-te hores clicant i desclicant i no atrevint-te a tocar gaires coses per no esguerrar res. Mig matí perdut intentant trobar perquè unes dades que estaven entrades no es reflectien al resum. Ara caldrà comprovar si la meva teoria és certa. #sadismeinformàtic

Les 8 am, entrar al despatx, veure la taula plena de papers, el terra del despatx escombra’t d’aquella manera, i el dring del telèfon quan encara no has pogut ni deixar la jaqueta. Visca la normalitat. Però la normalitat, ai las, té un preu, i aquest és que encara no havia tingut temps de posar el cul a la cadira que l’allau de peticions de tens? has fet? em pots fer? han començat a ploure sobre meu sense pietat. Al cap de tres hores ja se m’havien passat les ganes de tornar a treballar i mentre la pila de feina anava creixent, amb entrebancs d’aquells “d’apuntar-ho que ja preguntarem”, les hores anaven avançant lentament cap a la fi de la jornada laboral sense que semblés que la llista de la feina feta fos més gran que la de la feina per fer. #dolçanormalitat

Tornar a la feina. Allò que durant més de 60 dies he estat esperant desesperadament. S’imposa una batuda per la casa buscant desesperadament neurones perdudes, comprovar tres o quatre cops si hi ha roba neta i planxada, posar-la a la cadira, ai no que els gats la rebregaran, tornar-la a penjar a l’armari, ensopegar constantment amb els gats que no saben que passa però es pensen que és un joc nou. Posar dels nervis al meu home, que fa posat de divina resignació barrejada amb una paciència digna del Job aquell. Comprovar que el despertador funciona i canviar-li les piles, no fos cas que s’acabessin aquesta nit. I donar voltes, moltes voltes, massa voltes. #tornaratreballar