Pròleg
Fa mesos que pateixo una depressió que m’ha tingut molt fora de joc. Tot just ara començo a veure’m les orelles i després de les aventures de dimecres rescato el blog de la Tieta Varenu de l’oblit.
És un relat una mica tronat i va per capítols que la neurona no dóna per més i que ha estat possible gràcies als correus de la l’Aixeta ( aka @polsedierta) La Bulteno (aka @epineda ) i la Taty ( aka @tatianaherrero_ ) que sense voler-ho m’han empès a tornar escriure
Comencem
El meu germà trucà dies enrere dient: el dimecres 8 tenim hora al notari per acceptar l’herència. O sigui que sense encomanar-me ni Déu ni al diable he sortit de la meva zona de confort i he baixat a la capital en tren. La qual cosa representa omplir la bossa de tot el que m’ha semblat que podria necessitar, ampolla d’aigua, tranquimazins, caramels, llanes i ganxet, mòbil, etc, fins que la bossa s’ha negat a deixar-se encabir res més
Arribar a l’estació ha estat relativament fàcil, a aquelles hores tot just han posat el carrers. Quan he pujat al tren era gairebé buit però tal com s’anava omplint jo m’encongia i el meu món s’anava reduint a la punta del ganxet. Per acabar de rematar la jugada, ha pujat un violinista. Allò ha estat la tortura de la txeca elevada a l’enèsima potència. Si sumem violí dolent i desafinat + arc fet un nyap + saltar-se i/o equivocar-se en la meitat de les notes l’haurien d’engarjolar per terrorisme musical. Un cop alliberada del tren, no trobava el meu germà. Apa truca: On ets? No et veig! Lògic, amb l’atabalament he sortit per on no tocava. Un cop encotxats, cap al notari falta gent. Mentre mon germà em posava al dia de tot, amb tants parèntesi que ja no sabia de que em parlava i saltant-se el carrer del notari, val a dir que la Diagonal està en obres i tot és força caòtic, enmig d’una barreja de taxes, barcos, nets i paletes hem arribat a cal notari
Continuarà…
