Mes: desembre de 2016

Per aquestes dates hom fa repàs o no del que ha viscut durant l’any i fa llistes o no en fa, per l’any que s’estrenarà en breu.

Què no sigui dit que les administratives malcarades no en fem d’aquestes coses.

 

Som-hi

El 2016 diguem que no ha sortit gaire bé, però la virtualitat m’ha salvat molts cops.

Gràcies doncs a tots el coneguts i saludats virtuals que heu tingut una paraula amable i uns segons per mi.

Del 2017 només espero que surti millor que el 2016, com que l’esperit nadalenc aquest sembla que no marxa li he posat fàcil.

I no, no deixaré de fumar, ni faré règim, ni més esport ni res de res.

I fins aquí el resum i relació de projectes i desitjos.

Tieta Varenu

El grup primer va ser amb la missatgeria del twitter, després el telegram perquè hi ha gent que no té twitter i aquí ja va ser una heroïcitat instal.lar-lo, però després d’intensos debats i barallar-se molt amb el mòbil ho va aconseguir. Al final s’havia acostumat al brunzit constant del mòbil. Li havia costat molt això d’entrar en la comunicació virtual. Els primers dies s’atabalava molt. No sabia manegar la quantitat de missatges i la neguitejava no poder seguir el ritme, encara estava convençuda que havia “d’escoltar” tot el que es deia. Quan va entendre que no calia, va començar a demanar resums de les converses per poder mantenir-se una mica al dia, tot i que sempre es trobava fora de lloc. De tant en tant deia alguna cosa, perquè no fos dit que només feia de voyeur. Excepte ella, la gent que formava el grup vivien la virtualitat com una cosa natural, s’expressaven, es relacionaven, compraven…Entre poca soltada i poca soltada on penjaven les imatges més divertides i forassenyades que podien trobar, es passaven enllaços d’ofertes que anaven des de parament de la casa a sortides de cap de setmana i qualsevol altre cosa que es pogués imaginar. Ella que era incapaç de fer res de tot allò, mirava astorada com per un mòbil enllaçaven articles i comparatives i parlaven de les capacitats del mòbil…ella que fins feia quatre dies amb prou feines el feia servir per trucar, però l’entusiasme que hi posaven li donava energia. Organitzaven trobades, sopars, fins i tot feien documents amb enquestes perquè la gent tries els dies que els anaven bé. Però fins i tot la virtualitat té perills i per uns no se sap ben bé que, ara marxava un, ara marxava un altre i un dia, el mòbil va deixar de brunzir. Un silenci ensordidor va envair la seva vida. Se li feia estrany no sentir la vibració del mòbil a totes hores. Aquells bon dia escrits encara amb les lleganyes posades, aquells moments que sabies que si entraves al grup sortiries amb un somriure, aquella companyia que semblava tan real, s’havia fos. El que la virtualitat et porta, la virtualitat t’ho pren. I sent molt conscient que els bons temps no tornarien, es resistia a abandonar el vaixell, vagarejant per les cobertes a la recerca d’algun somriure oblidat.

Tot i que el cel era ras, la ventada va travessar la ciutat amb una velocitat que va deixar tothom estorat. El vent bufava amb una força increïble. Misteriosament no va causar cap destrossa. Ningú podia imaginar com s’havia produït aquell fenomen meteorològic. No hi havien precedents. Durant un temps va ser font de comentaris investigacions i estudis des dels més seriosos fins a les absurditats més surrealistes. Ell va quedar molt intrigat i va començar a fer una cerca més exhaustiva. Va llegir tractats de meteorologia, però no el van ajudar res. Va obrir una altra línia d’investigació i es va dedicar a buscar articles i llibres sobre la història de la ciutat, però res. No trobava cap informació que li servis d’ajuda per entendre aquell estrany fenomen. Al final la bibliotecària que ja no sabia que donar-li  va suggerir-li un llibre de contes i llegendes de la ciutat. Només en tenim un exemplar. Cuida’l bé. Va agafar el llibre amb cura i va anar llegint tots els contes fins que va trobar l’únic conte on es parlava de ventades. El conte explicava que la ciutat va nàixer als núvols però quan va començar a créixer i es va fer pesada, va anar caient fins a tocar terra, i que mentre queia provocava grans huracans que assolaven el terra. No li va servir de gaire. Va apuntar en un paper el seu nom i la data de la ventada. El va plegar amb cura i el va deixar dintre del conte. Va tornar el llibre i va sortir de la biblioteca pensant que mai podria esbrinar la veritat.

De cop el núvol va envair una gran part del cel. Era estrany, perfectament delimitat i tot uniforme. La gent se’l quedava mirant, mai s’havia vist una cosa igual. Poc a poc, el núvol va anar perdent alçada, semblava que cada dia era més aprop de terra i la gent va poder veure com era absolutament llis. Cada dia s’acostava més, per sort, estava sobre els límits de la ciutat i ningú temia per res. Un matí es van trobar el nuvol al terra. Ben bé era de tot menys un núvol. Semblava un llac blanc, van posar tanques al voltant perquè ningú prengues mal i les autoritats van donar el tema per tancat. Ella era tafanera de mena. No estava gens contenta. Volia saber i va començar a buscar. Va repassar l’hemeroteca de la ciutat, l’apartat de successos, llibres d’història però tot va ser en va. No trobava cap referència que això hagués succeït cap altre cop. Al final va enfilar cap a la biblioteca i va demanar si tenien llibres sobre llegendes de la ciutat. El bibliotecari va consultar la base de dades i va dir: només en tenim un. El va demanar i va començar a llegir-lo. Quan va arribar a la llegenda de la formació de la ciutat va veure un paper plegat. El va obrir amb cura i tot i que la tinta estava molt difuminada es llegia huracà, una data i un nom. A partir d’aquell moment, cada dia s’acostava al llac blanc tot esperant veure sorgir una ciutat del no res.

La Carme va bufar per apartar unes brosses inexistents, va deixar caure amb cura una gota de cola blanca i va enganxar el darrer edifici que havia fet. Es va enretirar i va contemplar embadalida la seva ciutat, feta amb miniatures de tots els edificis que sempre havia volgut visitar.