Mes: novembre de 2016

Les 8 am, entrar al despatx, veure la taula plena de papers, el terra del despatx escombra’t d’aquella manera, i el dring del telèfon quan encara no has pogut ni deixar la jaqueta. Visca la normalitat. Però la normalitat, ai las, té un preu, i aquest és que encara no havia tingut temps de posar el cul a la cadira que l’allau de peticions de tens? has fet? em pots fer? han començat a ploure sobre meu sense pietat. Al cap de tres hores ja se m’havien passat les ganes de tornar a treballar i mentre la pila de feina anava creixent, amb entrebancs d’aquells “d’apuntar-ho que ja preguntarem”, les hores anaven avançant lentament cap a la fi de la jornada laboral sense que semblés que la llista de la feina feta fos més gran que la de la feina per fer. #dolçanormalitat

Tornar a la feina. Allò que durant més de 60 dies he estat esperant desesperadament. S’imposa una batuda per la casa buscant desesperadament neurones perdudes, comprovar tres o quatre cops si hi ha roba neta i planxada, posar-la a la cadira, ai no que els gats la rebregaran, tornar-la a penjar a l’armari, ensopegar constantment amb els gats que no saben que passa però es pensen que és un joc nou. Posar dels nervis al meu home, que fa posat de divina resignació barrejada amb una paciència digna del Job aquell. Comprovar que el despertador funciona i canviar-li les piles, no fos cas que s’acabessin aquesta nit. I donar voltes, moltes voltes, massa voltes. #tornaratreballar