Mes: novembre de 2016

Avui el dia semblava normal, si fa no fa, com que tenia la direcció a ma i preveient un “necessitem la nadala” una setmana abans de Nadal, perquè a banda d’administrativa, noia dels rètols i comunity manager de pacotilla també maqueto la Nadala de l’institut (així queda) i ha començat dient:  el dibuix guanyador, perquè fan un concurs entre els alumnes, el tens tu, que no, que si, total que he desmuntat mig despatx, bo i sabent que no me l’havien donat. Un cop convençuda la direcció que no la tenia i abans de poder retornar el despatx a un mínim d’ordre, ha sortit un entrebanc d’aquells d’haver de buscar expedients antics. Aix, quan s’ha acabat el dia semblava que per la meva taula haguessin coincidit un terratrèmol i un tornado alhora. #kaosfocidestrucció

Que s’ajuntin en el temps avaluacions i eleccions al Consell Escolar, Claustre i reunió del Consell Escolar no és el millor que li pot passar a una administrativa. Entre la corrua de professors que posaven notes i les demandes de butlletes de votació, de llistes d’assistència al claustre, comprovar que a les llistes hi surt tothom, ai mira no, els de personal o qui sigui, encara no han donat d’alta l’última professora que ha arribat, apa, torna a fer la llista, les butlletes que les preparin per grups classe, prepara les actes per les reunions d’equips docents, perseguir profes perquè tothom miri si té els alumnes que ha de tenir que després quan posen notes els hi falta gent…#MEIDEI

Al final entre tots han aconseguit que em refredés. La Navarcles connection ha anat omplint dia a dia el despatx de “bitxus” fins que al final han superat totes les barricades i han envaït el meu espai vital. Poc a poc, les meves capacitats, que no es que siguin gran cosa, han anat minvant al mateix temps que la congestió avançava imparable. Fer qualsevol cosa per simple que fos, era gairebé impossible, doncs els esternuts em feien parar cada dos per tres. Els ulls ploraven quan havia de fixar la vista i la provisió de kleenex ha estat a punt de fer fallida. Sort que al fons del calaix quedava un paquet oblidat que ha passat a ser la meva salvació. #mortalsrefredats

Avui un professor entra al despatx preguntant, l’Institut té twitter? No, no en te, tenim la web i Facebook, però compte de twitter no. Es que fan com un congrés de la gent que fa activitats digitals i per apuntar l’Institut per explicar el que fem em demanen l’usuari de twitter. Doncs no se, pregunta a la direcció. D’acord ja ho faré, i marxa. Al cap d’una estona baixa el coordinador informàtic i pregunta Tenim twitter a l’institut? (per llogar-hi cadires, que el coordinador informàtic et pregunti això) No no en tenim. Ah! com que vas fer el facebook… No no el vaig fer, algú el va fer, només l’omplo de contingut. Bé, fes un twitter que el necessitem. Total que ara a banda d’administrativa i noia dels rètols sóc comunity manager de pacotilla #ésduralavida

Avui el dia ha començat normal. Arribar al despatx, obrir l’ordinador, comprovar que no hi ha cap emergència d’aquelles d’això era per ahir, que trenqui la rutina habitual i un cop fet això, anar a buscar els cafès. Mentre esperava he vist La Notícia i he pensat que  ja teníem Tema™. Ha estat entrar, deixar els cafès i i dir, “la Rita Barberà és morta”  que entre cares d’incredulitat, que si , que si, i després sorpresa,  ha començat l’enfilall de comentaris dels que érem al despatx. I després d’alguns que comentaris dels de “el que s’ha de fer per no anar a declarar”, “el dilluns declararà Rita la cantora” “Louis Vuitton farà suspensió de pagaments” i ” final no quedarà ningú per anar a declarar” hem tornat tots a les nostres tasques. Llàstima que l’agenda que teníem avui era molt densa, perquè era dia de passar les hores enganxada a les xarxes, a la recerca del meme perfecte. #facilisdescensusAverno

A mi m’agrada que plogui, però a l’hora del pati hauria d’estar prohibit i si no es pot prohibir com a mínim que desgravi. No hi ha tortura superior a la d’una munió de pre i adolescents tancats junts pels passadissos. Els crits poden arribar a nivells de contaminació acústica que superen els 200 N/m² amb la qual cosa si per una casualitat ve algú a fer una consulta o truquen al telèfon atendre la gent és gairebé impossible. També val a dir que sembla que una de les tasques afegides és dedicar-me tota l’hora del pati a “desokupar” les taules que tenim per si algú a d’omplir algun document, perquè tal com veuen les taules el primer que fan els alumnes és posar-hi el cul a sobre i els peus a les cadires. Sobreviure a l’hora del patí els dies de pluja és converteix en una agònica odissea. #quenoploguidedia

 

A mi que els sindicats d’estudiants facin manifestos infumables i convoquin vagues d’estudiants per justificar la seva existència, no em fa ni fred ni calor. Però quan les vagues afecten la meva vida laboral em posiciono de cop. Els alumnes, com que fer vaga els surt de franc s’apunten a totes, això vol dir que tot déu està contra programant el que havia de fer, mirant qui fa vaga i qui fa campana pel tema faltes d’assistència i a mi m’arriben tot de sol.licituds que cal registrar, fer les resolucions pertinents i arxivar-ho tot, com si no tingués res més a fer. I si de tant en tant algú d’aquests sindicats es dignés a passar a explicar als alumnes de que va la cosa, encara. Però sembla ser que als sindicalistes ni se’ls veu ni se’ls espera. La propera vaga registrarà les sol.licituds Rita la Cantaora #stopvaguesinútils

El SAGA (sistema de d’administració i gestió acadèmica) és un dels malsons més grans que hi ha en aquest món. Allò del profe em té mania, doncs el mateix. A tothom li surten bé les coses amb el programa excepte a mi. Ara que per força he de sortir de la meva zona de confort, que es redueix a entrar la correspondència i treure llistats, me les veig i me les desitjo per fer alguna cosa de profit. Total que dia si dia també, surten problemes (a banda dels que “són d’ells”)  em compliquen l’existència i acaben amb la meva paciència que val a dir no és que en tingui molta. I toca trucar al SAU, però tenir una companya que té paciència per les dues no té preu i accepta que li encolomi totes les trucades que s’han de fer al servei d’atenció a l’usuari #companyaquevalunimperi

Avui entre els malalts, els que estaven de sortida o tenien reunions fora, el despatx era com un desert. S’albirava un dia de tranquil.litat on poder tancar coses pendents, fer una mica d’endreça, i fins i tot revisar les carpetes amb informacions diverses per veure que es podia llençar i que calia seguir guardant. Però la calma ha estat un miratge, tot just acabar un parell de documents, un allau de mails ha envaït la meva safata d’entrada. I tot el planning de tenir un dia tranquil se n’ha anat a Can Pistraus. I clar tot era per avui, com si s’acabés el món. Total que vinga a fer certificats i enviar correus i quan sembla que ho tens tot controlat, oh! correus retornats. Terrible. I després de passar estona intentant entendre el perquè, torno a mirar bé el missatge dels correus retornats i el missatge és que “el destinatari té la bústia plena”. #téouslacosa

Avui he decidit que calia començar a preparar la correspondència del 2013 per portar-la a l’arxiu. Bé això de l’arxiu és com una barreja d’unicorn rosa i eufemisme. En realitat és un cuartuxu de mala mort reciclat a lloc on deixar les coses. Un cop he tingut la correspondència sobre la taula i els arxivadors definitius muntats han començat els entrebancs. Que si escaneja això, que si venien a preguntar per un certificat, una trucada perquè enviïs un mail, necessito que facis uns diplomes, perquè les administratives ara fem una carta ara fem un rètol o el que més convingui i tot pel mateix preu. Total que les hores anaven passant i la correspondència per allà tirada amb el perill que caigués a terra i s’organitzés l’apocalipsi zombie com a mínim. Per un miracle d’aquells en moment de calma i he pogut posar les cartes als arxivadors definitius però res més. #pelspèls